L’expert Josep Maria Tost adverteix que cal distribuir responsabilitats en la gestió social dels residus.
Com a responsable polític i com a consultor privat, Josep Maria Tost ha dedicat 30 anys de la seva vida professional al disseny de polítiques de gestió de residus. A l’inici de la temporada turística, i preveient un augment dels requisits municipals en aquest tipus de serveis, hem volgut entrevistar-lo.
Quina és la situació de la gestió dels residus a Catalunya?
Sempre explico que, en els darrers 25 anys hem fet molta feina. Hem posat en ordre les coses: a primers dels anys 90 teníem 1.886 abocadors il·legals al país. Però gràcies al treball conjunt de les Administracions: el Govern de la Generalitat, l’Àrea Metropolitana, els Consells Comarcals i les mancomunitats, hem passat a tenir una xarxa ordenada de 30 abocadors controlats.
I també hem fet molta feina de suport, de creixement, d’implementació de sistemes. En matèria de recollida selectiva, vam passar del 1,5% dels primers anys 90 a gairebé més d’un 47% el 2023. Hi ha molta feina feta. Però els reptes que tenim al davant són molts i molt grossos.
Als anys 90 teníem 1.886 abocadors il·legals al país. Gràcies al treball conjunt, tenim una xarxa ordenada de 30 abocadors controlats
Quins són?
Hi ha molta normativa. Si parlem del nivell local de l’Administració, hi ha molta pressió sobre el món local. És cert que han desaparegut els problemes sanitaris que hi havia hagut als anys 80 i 90, però hem de treballar per recuperar el màxim de recursos dels residus que estem generant.
Cadascú de nosaltres està generant uns 500 quilos l’any de residus i hem de ser capaços d’aprofitar-los més bé. Per una qüestió pràctica: hem de preservar els recursos per a les futures generacions.
Cadascú de nosaltres està generant uns 500 quilos l’any de residus i hem de ser capaços d’aprofitar-los més bé
Un problema creixent és el del turisme d’escombraries? En què consisteix?
Aquest és un fenomen que passa quan hi ha un canvi de model en la recollida de residus. En el cas de Catalunya, fins fa poc, gairebé cada municipi tenia els contenidors convencionals d’escombraries, és a dir: oberts i al carrer. Però des que va aparèixer el model del porta a porta, a partir del 2000, també va aparèixer l’incentiu de certes persones a no participar-hi. I, aprofitant la proximitat d’un altre carrer o d’un altre municipi amb un sistema de control més lax, s’enduien la bossa d’escombraries per tirar-la en un lloc diferent al que els corresponia.
No és cap consol, però el turisme de residus és un fenomen que està present a tot arreu del món civilitzat. Passa a Alemanya, a Àustria, a Bèlgica, a Holanda…
No és cap consol, però el turisme de residus és un fenomen que està present a tot arreu del món civilitzat. Passa a Alemanya, a Àustria, a Bèlgica, a Holanda…
I es pot mitigar?
Sí. La solució passa per fer més homogenis els models de recollida de residus a tot arreu.
És a dir, que a tot arreu es recullin de la mateixa manera, per evitar avantatges.
Sí. En la mesura en què s’estenguin els models de recollida porta a porta i de contenidor tancat, la gent deixarà de practicar el turisme d’escombraries. Potser serà un fenomen inevitable, però podrem minimitzar-lo…
En quin sentit?
Segurament serà inevitable que afecti un 5% dels residus generats, perquè sempre hi haurà gent que es resistirà a aplicar el model. I cal que siguem realistes: en general, a la gent no li interessa gaire quan li parlen de residus. Només vol que desapareguin de la seva vista un cop els porten al contenidor. Per tant, sempre hi haurà certa resistència i gent que li molestarà canviar d’hàbits.
El que hem d’aconseguir és minimitzar la resistència i fer que els municipis veïns tinguin un mateix model, ja sigui de porta a porta o de contenidor tancat. I, si és necessari, sistemes d’inspecció i revisió.
També cal certa paciència i facilitar les coses. Si els municipis disposen de bateries de contenidors oberts a la carretera, propers a un municipi veí, la recomanació és que els retirin, o que els tanquin en recintes vigilats amb càmeres… El que cal és reduir les facilitats dels veïns del poble del costat a l’hora de venir a llançar escombraries al nostre.
En general, a la gent no li interessa gaire quan li parlen de residus. Només vol que desapareguin de la seva vista un cop els porten al contenidor
Ens ha esmentat dels models del porta a porta i del contenidor tancat. Han de ser simultanis, o cal triar-ne un?
Els municipis han de fugir de models homogenis, perquè són diversos. Dins d’un mateix poble, per exemple, la complexitat és més gran dins del casc antic que als afores. I hi ha localitats que tenen moltes urbanitzacions nascudes als anys 60 i 70, de manera que hi ha realitats diferents.
La clau és que cada municipi disposi del seu propi pla local de prevenció i gestió dels residus. En el cas de Tiana, per exemple, sabem que la realitat no té res a veure amb la d’Argentona. I la d’Argentona no té res a veure amb la de Montgat. I L’Hospitalet no té a veure amb Badalona ni amb Barcelona. Així doncs, cal que cada municipi defineixi el sistema més òptim, a partir de les seves característiques geogràfiques, humanes, físiques, etcètera. I sovint, s’opta per models mixtos: recollida porta a porta i contenidors tancats.
En les ciutats més grans, per exemple, veiem contenidors emergents en les zones de casc antic, on és difícil posar bateries de contenidors i que hi passin camions de recollida. Aquests contenidors emergents estan disponibles només a la nit, des de les deu fins a la una de la matinada, i desapareixen durant el dia.
La clau és que cada municipi disposi del seu propi pla local de prevenció i gestió dels residus
I en altres zones?
Allà podem optar per contenidors tancats. I en zones d’urbanitzacions o de baixa densitat poblacional, es pot recomanar la recollida porta a porta. La clau, en tot cas, és no improvisar ni copiar la recepta del municipi veí.
La mancomunitat en la gestió de residus és útil?
Les mancomunitats i els consorcis sempre han existit. I, en aquest sentit, fa 30 anys que a Catalunya hi ha cultura d’agrupar els serveis d’ajuntaments. El que passa és que ara tenim diversos models de col·laboració. Un d’aquests és el de simplificació, és a dir, que tots els municipis facin el mateix. I, d’aquesta manera, estalviem en la logística, en les rutes, en el nombre de camions i viatges… L’altre model és “a la carta”.
I què vol dir?
Doncs que cada municipi dins de la mancomunitat o consorci defineixi el model que vol. En tot cas, insisteixo, la clau de l’èxit és estudiar bé, no córrer i no improvisar.
Hi ha territoris, com ara el del Segrià, en què poden conviure dos models. Allà, una part de la comarca té els contenidors oberts i l’altra fa el porta a porta. Tot depèn de la realitat de cada territori, de la tradició que tinguin, de les possibilitats…
Hi ha el concepte de la taxa justa.
Així és. La taxa justa és quan la gent paga la taxa d’escombraries d’acord amb l’esforç que faci amb la recollida selectiva o amb la separació a casa. Quant més esforç, menys taxa. I si algú tira la brossa al municipi veí, també serà penalitzat.
La taxa justa és quan la gent paga la taxa d’escombraries d’acord amb l’esforç que faci amb la recollida selectiva o amb la separació a casa
Sempre s’ha dit que si no et toquen la butxaca, no canvies el comportament…
A Catalunya ho tenim molt clar. El 1999, ara fa 26 anys, l’Agència de Residus de Catalunya va llançar la primera campanya de conscienciació ciutadana explicant la mecànica dels contenidors de colors. Però vam veure que a la gent, en general, no li interessava.
Ara, tants anys després, encara hi ha ciutadans que no separen per fraccions a casa, i que no tiren les coses allà on toca. És clar que cada persona té les seves motivacions: a uns els agrada el bàsquet, als altres l’hoquei i a d’altres el futbol. El mateix passa amb els temes ambientals: hi ha qui se sent cridat a participar-hi i hi ha qui no hi vol perdre ni un segon.
En aquests casos, el que sí que funciona és l’incentiu econòmic. Com deia la meva padrina Maria, “la gent mou el cul per un duro” i hem d’anar a atacar l’economia personal. Insisteixo en què ho hem provat tot: campanyes, persones famoses explicant-ho…. Però, a l’igual que el carnet de conduir per punts, el que acaba funcionant és la butxaca. La tecnologia ens permet identificar els hàbits de cada persona, i la taxa justa ens permet premiar els bons hàbits. I l’ordenança de la taxa justa de cada municipi es determinarà segons la participació de cada persona en el porta a porta o en el contenidor tancat, i es podrà individualitzar els hàbits de cada família. Us poso un exemple?
Ho hem provat tot: campanyes, persones famoses explicant-ho…. Però, a l’igual que el carnet de conduir per punts, el que acaba funcionant és la butxaca
Naturalment.
El meu municipi és Riudecanyes. Allà, fins al 2017, hi teníem una taxa convencional, fixa, de 120 euros, per al casc històric, i de 130 per a les urbanitzacions. El 2018 vam passar a la modalitat de la taxa justa. Vam començar a fer recollida porta a porta i a fer lectures dels cubells d’escombraries orgàniques, envasos i paper-cartró.
Per cada aportació que un particular feia d’envasos, paper, cartró o orgànica, se li restaven 40 cèntims, d’una tarifa base de 50 euros semestrals. En canvi, si feia una mala gestió, el penalitzaven amb 5 euros i mig. Aquest era un còmput que es feia trimestralment.
I quina taxa mitja resultava, d’aquest procés?
Doncs entre els 80 euros d’una família que reciclava i els 250 d’una família que no feia les coses ben fetes. El diferencial era molt gran i ja generava molts estímuls per fer que la gent participés de la recollida selectiva.
L’esperit de la taxa justa és el de revisar els hàbits individuals de cada ciutadà o família i proposar-li un recorregut econòmic que incentivi les bones conductes.
L’esperit de la taxa justa és el de revisar els hàbits individuals de cada ciutadà o família i proposar-li un recorregut econòmic que incentivi les bones conductes
En quants municipis catalans s’aplica aquest sistema, actualment?
És una política recent. Aproximadament hi ha una cinquantena de municipis que l’apliquen en diferents formats: lectura de recollides en el porta a porta, lectura de contenidors tancats, bosses que es compren amb una taxa pre-pagada… L’Agència de Residus de Catalunya té dades molt interessants sobre el seguiment d’aquest models. En tot cas, es demostra que és una eina interessant per incrementar la recollida selectiva.
Quin és el paper que poden jugar els consells comarcals en aquestes noves mesures?
Aquí hi ha dos models de funcionament. Normalment, el més general és que els consells comarcals prestin el servei de recollida de manera mancomunada, de manera que els ajuntaments li passen la taxa de residus als ciutadans, de manera directa i individual. En aquest sentit, cada ajuntament pot fer una mica la seva.
L’altre, que comença a aparèixer, consisteix en una taxa unificada comarcal. Al Berguedà, per exemple, el propi organisme que presta el servei de recollida també és el que genera el rebut que paguen els ciutadans. En aquest cas, s’estableix una relació directa entre el consorci o mancomunitat i el ciutadà.
Aquesta segona versió facilita certes economies d’escala i evita les típiques batalles de campanar, en què un municipi fa pagar menys als seus ciutadans que el veí, tot i ser de la mateixa comarca.
Tenim una tecnologia prou desenvolupada com per saber de manera precisa qui fa bona o mala gestió dels residus a casa?
El millor del cas és que tots fem servir tecnologia. A través d’una targeta podem tenir control sobre les dades del banc, l’autobús, el pàrquing, la deixalleria… El que convindria és unificar els models i que amb una mateixa app o targeta del telèfon poguéssim accedir a tots els serveis municipals.
També és un tema d’hàbits i de comunicació, d’explicar-li al ciutadà el per què de tots aquests canvis, de fer-li entendre que no es tracta de molestar-lo, sinó de preservar recursos i d’afavorir el reciclatge. Si el cartró, els envasos i l’orgànica estan ben “nets” i organitzats, aleshores és més senzill maximitzar l’aprofitament.
El que convindria és unificar els models i que amb una mateixa app o targeta del telèfon poguéssim accedir a tots els serveis municipals
El Govern de la Generalitat, l’Agència de Residus de Catalunya… Com ajuden en aquesta transició?
Jo crec que l’aliança històrica entre l’Agència de Residus de Catalunya, els 947 ajuntaments del país, els Consells Comarcals, les diputacions, l’Àrea Metropolitana, etcètera, ha permès que existís una cuirassa tècnica molt important, de recolzament i d’acompanyament, que ha aportat línies d’ajuts per fer possibles les millores i per comunicar. Si actualment tenim aquest 47% que us deia abans, és perquè hi ha molta feina feta d’acompanyament al darrere.
Ens falta molta cosa per fer, però ja hem avançat molt. La clau és seguir-ho fent i acompanyar els ajuntaments en aquestes transicions. Cal evitar que estiguin sols i proporcionar-los el recolzament econòmic i tècnic.
Creu que anem tard?
En relació amb alguns països d’Europa, més avançats, anem una generació endarrere. Jo recordo una conversa amb l’antic secretari de Medi Ambient, Enric Llebot, que em deia que el 1972 havia anat a estudiar a Alemanya i que ja aleshores separaven els vidres per colors.
A Catalunya tot just vam començar amb això a finals dels 80 i primers dels 90. Els ajuntaments més dinàmics van començar a practicar polítiques de medi ambient quan vam entrar a la Unió Europea, però veníem de molt endarrere, i no és fàcil fer canvis.
Avui en dia, ningú dubta ja de les complicacions que comporta el canvi climàtic. El “Capità Enciam” ho deia l’any 1994: “els petits canvis són poderosos”. La gent va prenent consciència que tal o qual actitud que sembla irrellevant, en realitat és una gran feina. No llançar un paper a terra, ja és una gran feina.
No llançar un paper a terra, ja és una gran feina
En quins països hauríem d’emmirallar-nos?
Alemanya, Àustria, Holanda, Bèlgica,… són països que sempre han estat referents per a Catalunya des dels anys 90. En aquells anys vam començar a sortir a Europa, a veure les coses que feien arreu: la recollida selectiva, els processos, la tecnologia. En realitat, tot ja està inventat i no cal inventar és la roda. El que cal és adaptar-ho: idees que hem vist en altres cultures d’Europa, adaptar-les a la nostra realitat.
Quants anys creu vostè que caldran per posar-nos al nivell dels països avançats?
Jo no tinc cap dubte que ens posarem al nivell dels més avançats. Bàsicament, perquè nosaltres hem fet una feina en 25 anys que altres han trigat 50 en fer.
També veig que hi ha un augment de la consciència de tots plegats. Ara entenem que cal fer alguna cosa per no deixar un món massa complex a les generacions futures. Aquests dies estem patint unes calorades dia i nit, a les que no estem habituats. Barcelona ja ha començat a fer estudis per veure com es pot viure en una ciutat que arribarà a temperatures de 50 graus. Està clar que aquest és un canvi provocat pels hàbits ciutadans, per la contaminació, pels micro-plàstics que hem abocat al mar.
Ens posarem al nivell dels països més avançats. Bàsicament, perquè nosaltres hem fet una feina en 25 anys que altres han trigat 50 en fer
Quin és el consell per al ciutadà? Què hem de fer?
Saber que el millor residu és aquell que no es genera. I que hi ha responsabilitats per a tots: les empreses han d’intentar generar menys envasos (de vegades es veuen barbaritats com ara separar els grillons de les taronges amb plàstics). I si els generen, que els facin reciclables. I les bosses dels supermercats, que siguin reutilitzables. O, si més no, que ens facilitin la possibilitat d’anar a comprar a granel, o amb una carmanyola.
D’altra banda, l’Administració local ha de posar més fonts públiques, i facilitar vaixelles reutilitzables en les activitats populars, fer educació…
Finalment, quins són els seus actuals projectes? En què està treballant?
Soc assessor del govern de la República Dominicana. Acompanyo el Ministeri de Medi Ambient i la Direcció General de Residus, i els estic ajudant a construir un pla nacional de residus i de gestió d’abocadors. Més o menys, ells fan ara el que fèiem a Catalunya ara fa uns trenta anys.
Perfil de Josep Maria Tost
Josep Maria Tost va dirigir l’Agència de Residus de Catalunya entre 2011 i 2021. També va ser alcalde de Riudecanyes (al Baix Camp) entre 1995 i 2019. L’any 1996 va aconseguir clausurar l’abocador que afectava negativament la seva vila. També va ser responsable de desplegar polítiques de recollida selectiva al municipi, a la comarca i a la demarcació. Actualment és consultor de economia circular especialitzat en planificació i gestió de residus per a empreses privades i administracions públiques. En el moment de realitzar l’entrevista, es troba a la República Dominicana, on assessora el ministeri competent.
